A Haim Beinart, Juana Caum, María Victoria León, Mercedes Salisachs, in memoriam.
No havent trobat, tot i el seu afany, la Font de la Vida Eterná, Yehuda Halevi la va imaginar encara molt més lluny .Li van dir que es trobava a la Vall de Ambroz, a la formosa Sefarad i, aixi doncs, va encaminar s’hi amb els seus companys, a cavall d’un enorme brau, embridat per una grossa serp.
Arribaren a Hervás i fóren conduits fins a la cova, al Monte Pinajarro. Prop de l’entrada, van veure un hirsut asceta cristià que vers les imperioses temptacions de la carn, es donava cops als testicles repetidament amb dues grans pedres, tot i que procurava de no picar se els dits, i al mateix temps vociferava:
Senyor, tingueu pietat ! Sóc un renunciant i sols aspiro a ésser llepat pels gossos.
Festiguejats de tant atroç i insensata mortificació, seguiren el seu camí , i proveits de torxes, emprengueren l’exploració de la gruta. Els amics de Yeudá Halevi prompte es sentiren amb el cor pres pel fúlgid resplendent que les parets del laberint llençaven; i, al donar-se compte que estaven formade per pedres precioses, van parar-se a collir-les i omplir-nes seus sacs; així es van perdre. L’uníca salvació va ser guiar-se per la llum, que provenia de l’exterior de la cova. Donaren la volta i sortiren, però sense haver trobat el pou.
Yeudá Halevi, en canvi, va seguir endevant, en solitari, i sortí de la gruta a una formosa prada, en la que l’aigua d’una font queia sobre un safareig, i l’aigua, de meravellosa transparència, en la caiguda , era com el cant d’harmonia d’un salm. Junt a la font, un càntir de fresca i fina argila roja convidava a beure. El poeta d’israel el va omplir de gom i, en el moment que l’apropava als seus llavis, un ancià jueu va parar-lo dient-l’hi :
_ No beguis, Yehudá, no beguis !
_ Per que? És que no és aquesta l’aigua de mai morir ?
_ La veritat és que sí, és aquesta, i torna immortal a qui la beu; però creu-me, no deus beure-la.
_ Quina ès la raó ?
_Jo la vaig beure, poeta, fa molts segles, i no he mort encara …….
_ Aleshores, és veritat que qui la beu té da la vida eterna.
_Sí , és cert… , però jo bé voldria no haber-la begut.
_ I això, per què ?
_ Perquè he vist morir a tots els que jo volia i em volien; a pares i germans, a dones i fills, i els amics…. Les seves morts em pesen com un fardell i sempre les tinc en mi. Per què vull, doncs, l’eternitat si ja ningù m’estima, si ni tan sols em coneix?
Yehudá Halevi va comprendre la tristesa de l’ancià, i va agafar el càntir i, va tira-lo molt lluny: però al, vessar-se l’aigua va fer germinar una oliva, que d’aquesta va sortir una poderosa olivera que, avui,ja millenaria encara resta en peu, acollint als néts dels néts de Yehudá Halevi, que, assentats sota la capçada escabellada, escolten sorpresos una i altra vegada, aquesta mateixa estranya història de l’ancià jueu.
Anno Templi DCCCXCVI.
Traduït al català per: Anton Pujolar i Marcé.
Artículos Relacionados: